Un petit parèntesi d'amor

En el parèntesi d'avui explicaré, mitjançant dues relacions de parella, l'enorme importància de l'actitud i els sentiments de fons que la mouen.
El principi de les dues parelles és el mateix. El noi vol sexe des de la primera cita ( o abans i tot) i la noia no accedeix. En tots dos casos, en cada cita, hi ha un avenç en la direcció del sexe, però no n'hi ha.
El que diferencia les dues relacions és l'actitud. En una, la primera, la noia vol fer-se valorar per no semblar massa fàcil. De fet, és ella mateixa la que juga a provocar el desig del sexe que després denega.
En el segon cas, en canvi, el que passa és que la noia no té pressa. Vol assaborir cada pas. Vol sentir un calfred a l'esquena en el primer petó, el primer cop que es toquen, el primer cop que es treuen la roba. No té pressa precisament perquè té moltes ganes d'estar amb el noi.

Resultats, els següents

En el primer cas, el noi, quan obté el que vol, perd l'interès. Ja té el que volia? sí i no. Ja ha tingut el sexe, però no li ha agradat. El motiu és que ella ha generat tantes expectatives que després no ha pogut complir. Hi ha decepció. Per tant, abandona.
En el segon cas, no hi ha decepció. És fantàstic, però no en el pla sexual, sinó en l'emocional. Ella ha tranmés la idea que no hi ha pressa, que és el que vol i que hi haurà el que hi hagi d'haver, rebaixant les expectatives del primer cop perquè garanteix que n'hi haurà molts més.

La gran diferència és que la segona estima el seu noi i que la primera no. Perquè el noi (jo) era el mateix.
La lliçó és que no és tant important què fas, sinó perquè ho fas. (Aplicat a la parella és LA diferència)

El lliure mercat que no és

Hola a tothom, després de tant de temps.
Avui parlaré una mica del que està passant als USA. La gent que no pot pagar la hipoteca ha fet que els bancs a qui devien els diners es declarin en bancarrota. La proposta del govern és salvar els bancs, i la gent, que es foti. (Explicat grosso modo, és clar)
El que demana la gent americana és que se salvin bancs i els hipotecats.
La meva és que es fotin la gent i els bancs. Que n'aprenguin! (Que diria el Laporta) D'aquesta manera, la propera vegada el boom immobiliari no serà tan fort ni la patacada posterior tampoc. Si no saben regular-se, que es fotin. Els bancs sabien que eren hipoteques d'alt risc (per això cobraven més interessos) i la gent sabia que no tenia sous fixes. Tot es basava en l'optimisme d'uns que creien que podrien pagar i dels altres que creien que si no pagaven la casa valdria més que el deute contret.

Crítica de Kung-fu Panda

Avui anem a per un film que es troba a la cartellera.
Kung fu Panda ha estat creada per Dreamworks, la mateixa factoria que va fer Shreck. Sense estar al nivell de l'obra mestra, el cas és que funciona molt bé. Tècnicament és impressionant. Les textures, el pèl, els paisatges... tot és increïble. Té un sentit de l'humor que passa pels acudits de paraula (escassos, però bons) i l'slapstick (humor de trompades), que en general fa riure al públic. L'argument, tot i ser previsible, satisfà les expectatives. No cau en recursos excessivament sensiblers ni en girs rocambolescos només per resultar innecessàriament imprevisible, cosa que és d'agrair.
Realment és un film apte per a tots els públics, fins i tot els que tenen cervell.

Entreteniment: crítica cinematogràfica

Benvinguts a la secció d'entreteniment. Com a punt de partida, comentaré les tres parts d'Shreck

Tot i que molta gent opina que la segona i la tercera part són millors que la primera, discrepo.
Per mi la primera part és una obra mestra del CINE. Així, en majúscules. Parteix d'una història d'amor universal, explicada amb gràcia i, sobretot, síntesi. En 80 minuts n'hi ha prou per enamorar-nos de la princesa Fiona, riure'ns del príncep de Farquaat i entendrir-nos amb el ruc. Ho té tot. És actual, però universal alhora. No deixa de ser una faula sobre el racisme i l'acceptació d'un mateix.
En una sola pel·lícula hi ha entreteniment, virtuosisme gràfic, humor i missatge, sense ser cursi ni carrincló. És un conte universal explicat d'una manera moderna.

La segona i la tercera part, en canvi, vénen a ser remakes de "Los padres de ella" i comedietes romàntiques farcides de referències cinematogràfiques per fer-nos picar l'ullet. No ténen, en cap moment, la grandesa d'explicar una petita història clàssica, un conte. En la forma poden ser infinitament millors que la primera (que no ho són), però en el fons estan a anys llum

Castanya grossa a l'Íbex-35

Començo amb un petit article sobre borsa. Avui l'índex espanyol de referència ha caigut un 3%. Crec que dilluns que ve hi haurà un cert rebot (pujarà), però la tendència global és a la baixa. Per tant, si teniu inversions a la borsa, és un bon moment per sortir-ne. Com més aviat millor. És cert que de tant en tant veureu com puja, però no se n'ha de fer cas. M'explico: quan la borsa baixa molt, s'instaura la sensació de que les empreses són molt barates, i això fa que un grapat de gent que creu que les empreses estan infravalorades, compri. Al comprar, fan pujar la borsa, però quan ha pujat, aquests inversors recullen beneficis, i la borsa torna a caure fins a un altre mínim (que la premsa sol titllar d'històric) El cas és que fins que la crisi no remeti el millor és estar fora de la borsa. Exceptuant, és clar, que coneguem molt bé una empresa en concret, que "sabem" que tindrà beneficis perquè s'aprofita de la crisi sense ser-ne víctima. Podria ser el cas d'una petroliera, per exemple. Altrament, aprofitar els rebots per fer beneficis a la borsa és complicat.

Resumint, doncs, si no ets un expert en inversions en borsa, ara mateix no t'hi fiquis. I si ja hi ets, surt per cames.

Atentament,

En Rudolf

Presentació

Hola a tothom,

Benvinguts al meu blog. Aquí hi escriuré crítiques de cine, articles d'opinió d'actualitat, economia i ecologisme.