Un petit parèntesi d'amor

En el parèntesi d'avui explicaré, mitjançant dues relacions de parella, l'enorme importància de l'actitud i els sentiments de fons que la mouen.
El principi de les dues parelles és el mateix. El noi vol sexe des de la primera cita ( o abans i tot) i la noia no accedeix. En tots dos casos, en cada cita, hi ha un avenç en la direcció del sexe, però no n'hi ha.
El que diferencia les dues relacions és l'actitud. En una, la primera, la noia vol fer-se valorar per no semblar massa fàcil. De fet, és ella mateixa la que juga a provocar el desig del sexe que després denega.
En el segon cas, en canvi, el que passa és que la noia no té pressa. Vol assaborir cada pas. Vol sentir un calfred a l'esquena en el primer petó, el primer cop que es toquen, el primer cop que es treuen la roba. No té pressa precisament perquè té moltes ganes d'estar amb el noi.

Resultats, els següents

En el primer cas, el noi, quan obté el que vol, perd l'interès. Ja té el que volia? sí i no. Ja ha tingut el sexe, però no li ha agradat. El motiu és que ella ha generat tantes expectatives que després no ha pogut complir. Hi ha decepció. Per tant, abandona.
En el segon cas, no hi ha decepció. És fantàstic, però no en el pla sexual, sinó en l'emocional. Ella ha tranmés la idea que no hi ha pressa, que és el que vol i que hi haurà el que hi hagi d'haver, rebaixant les expectatives del primer cop perquè garanteix que n'hi haurà molts més.

La gran diferència és que la segona estima el seu noi i que la primera no. Perquè el noi (jo) era el mateix.
La lliçó és que no és tant important què fas, sinó perquè ho fas. (Aplicat a la parella és LA diferència)

El lliure mercat que no és

Hola a tothom, després de tant de temps.
Avui parlaré una mica del que està passant als USA. La gent que no pot pagar la hipoteca ha fet que els bancs a qui devien els diners es declarin en bancarrota. La proposta del govern és salvar els bancs, i la gent, que es foti. (Explicat grosso modo, és clar)
El que demana la gent americana és que se salvin bancs i els hipotecats.
La meva és que es fotin la gent i els bancs. Que n'aprenguin! (Que diria el Laporta) D'aquesta manera, la propera vegada el boom immobiliari no serà tan fort ni la patacada posterior tampoc. Si no saben regular-se, que es fotin. Els bancs sabien que eren hipoteques d'alt risc (per això cobraven més interessos) i la gent sabia que no tenia sous fixes. Tot es basava en l'optimisme d'uns que creien que podrien pagar i dels altres que creien que si no pagaven la casa valdria més que el deute contret.